| |
Per entendre el
quiromassatge, mereix la pena fer un petit recorregut, per la història del
massatge a les diferents cultures i països.
Xina
A l’emperador
Huang Ti, l’existència del qual, segons uns es remunta a 2.500 anys abans
de Crist i segons d’altres a 1.000, se li atribueix l’obra Nei Ching, en
la que es parla de la
 curació, mitjançant friccions i amassaments sobre la pell
i els músculs, tenint en compte el ritme respiratori. Un dels seus paràgrafs
comença dient: “primer s’ha de sentir amb la ma i traçar el sistema del cos:
S’han de seguir els impulsos de les mans per igual...”
Durant
la dinastia Tang (609 – 907 d. C.), es reconeixien quatre tipus de
terapeutes: metges, acupuntors, massatgistes i exorcistes.
Egipte
 També a
la història del remot Egipte, trobem diferents referències a la
imposició de mans i al
 massatge, generalment combinat amb la
manipulació als plexes o zones chacrals, així com a zones musculars
amb finalitat terapèutica.
Aquest
art al igual que les arts endevinatòries, l’ensinistrament d’animals
o l’encantament de serps i les teràpies de la son, es torbaven en
mans dels sacerdots, que van arribar a ser experts en fisioteràpia.
En
alguns tipus de massatges sedants, s’utilitzava també l’ajut dels
colors, sent les primeres passes de la cromoteràpia actual.
India
 Segons McAuliffe, a l’antiga India, la pràctica dels
massatges, es coneixia com samvahana. Ja en antics
tractats de medicina hindús, com l’Ayur-Veda, si
troben referències al massatge amb
 finalitats terapèutiques, usant
per definir-ho termes com palpament, fregues,
fricció.
El
Chamboning, és una antiga tècnica de massatge, en la
qual les fregues s’efectuaven amb l’ajut del suc de certes llimones,
per l’efecte benèfic i aromàtic de les mateixes, que amés, aportaven
suavitat a la pell, precisament, la deformació del vocable
chamboning, dona lloc a la paraula xampú.
A altres
tècniques a l'antiga India, com la teràpia chracal, l'ús de les mans
a determinats punts del cos, són també una constant.
Grècia
 A l’antiga Grècia, van florejar-hi les ciències i les
arts, al igual que el culte al formosor del cos, aquest culte portà
cap a les competicions esportives, on els aliptes,
s’ocupaven d’untar amb olis els cossos
 dels atletes i eren amés
experts massatgistes, especialitzats en esquinços, torçades i
dislocacions.
Homer,
a la seva obra l’Odissea, descriu formoses i fortes
mans de dones ungint i fregant els cossos dels soldats, per
relaxar-los i aconseguir la distensió muscular.
També a Grècia foren pioners de la hidroteràpia,
que juntament amb el massatge, era utilitzada en el gimnasos on es
preparaven els atletes pels Jocs Olímpics. Al bany
fred emprant l’estringil per alliberar la pell dels
olis sobrants, li seguien els massatges relaxants.
Hipòcrites
(450 a.C.), considerat com el pare de la medicina, en el seu
“Tractat de les articulacions i les fractures”, dictava una
sèrie de normes amb relació a les teràpies manuals, que a la seva
vegada, havia rebut dels seus
 avantpassats, el que evidència
l’antiguitat del massatge. En aquest tractat es posa de manifest la
necessitat de fer el massatge a les extremitats inferiors en
direcció al cor, que és lo indicat per activar la circulació de
retorn venós. Hem de tenir en compte que la circulació sanguínia no
es va descobrir fins dos mil anys desprès a occident. Per definir
aquest tipus de massatge ascendent Hipòcrites utilitzà el terme
 anatripsis.
Claudi
Galeno
(131 – 210 d.C.), composà el seu “Tractat d’higiene”,
on admetia com importants tres centres orgànics: el cor, el fetge
i el cervell. En aquest tractat, opinava que la malaltia
consistia en un desequilibri de l’economia vital de l’organisme, la
seva màxima sentència és: “La Natura no fa rés en va”.
Galeno fou comissionat per reglamentar les activitats dels
aliptes, amb relació als atletes i gladiadors. En temps
de Galeno el massatge gaudia de gran prestigi
des del punt de vista terapèutic.
Roma
 Entre
les moltes herències, que l’imperi romà va adquirir de la cultura
hel·lènica, si troba el massatge.
A la Roma imperial i clàssica, es trobaven
completament lligades entre sí, les cures, les aigües termals, els
balnearis, les restauracions i els massatges.
Els massatges es practicaven per eliminar
deficiències orgàniques, així com per estar en forma i corregir
defectes de postura, es practicaven també els massatges esvaïdors o
relaxants, tots ells units a copiosos menjars i banys relaxants, al
objecte de satisfer el paladar i la golosia.
 El
metge Asclepíades de Bitinia, sostenia que a la
Natura, tot passa per necessitat i que la Natura va a la seva, poden
de vegades beneficiar i d’altres perjudicar.
Asclepíades,
combinava el massatge, la dieta, els banys, les begudes i les
drogues de component suau, per produir un plaer terapèutic i una
evasió tranquil·litzadora. Es va dedicar a tractar pacients amb
trastorns psíquics, dolença que ell va anomenar nefritis i en el
tractament de la qual i unia el massatge.
Termison
i Areteo, deixebles de l’anterior, varen contribuir de
manera eficaç a la difusió del massatge, mitjançant la
popularització de les seves virtuts terapèutiques.
Existien a l’Imperi Romà uns especialistes en medicina esportiva i
de recuperació, anomenats vulnerari, que eren
massatgistes esportius i uns altres anomenats ungüentari,
que eren especialistes en ungüents i pomades.
El
massatge al llarg de l’Edat Mitjana
Les
tendències hipocràtiques i moralitzants d’una època, varen anar
generant una atmosfera totalment enrarida, que generava lo malaltís,
barreja de superstició, incultura i prejuicis.
Es
va arribar a considerar el cos portador del
ferment del pecat, (fomes peccati), passant en
contrapartida a donar un lloc tremendament exagerat a l’esperit i
els seus valors ètic-morals.
En
aquest ambient és veritablement d’encomi la labor d’aquells, que
sense falsos pudors, varen seguir desenvolupant les tècniques del
massatge, sense l’hipòcrita temor als cossos despullats, a fi de
fer-los massatges, friccions i manipular-los.
 Celio
Aureliano,
metge del segle V, va unir el massatge a les dietes, als banys de
sol i als exercicis respiratoris en les teràpies, que va realitzar
principalment al nord d’Àfrica. En aquestes teràpies distingia dues
maneres de treballar.
-
Analepsis
o tractament restaurador, basant-se en uncions i manipulacions
sedants, encaminades a restaurar l’equilibri i les forces del
pacient
-
Metasíncrisis,
tractament a partir de manipulacions més fortes i moviments de
recuperació, exercicis i desbloquejos.
Ecio de
Amida,
en el segle VI, va arribar a considerar el massatge com una forma de
vida, recomanant utilitzar-lo, juntament amb les uncions, tres
vegades per dia.
Avicena,
metge i filòsof àrab del segle XI, que ha passat a la posteritat amb
el sobrenom de Príncep de la Medicina, va escriure el Canon de
la Medicina i el Llibre de les Curacions, on
s’explicaven les virtuts del massatge per desprès de
exercicis
prolongats o per eliminar les substàncies malsanes acumulades als
muscles, mitjançant les friccions, que
eliminaran a més la fatiga. Recomana les friccions suaus i aplicant
olis, ja que en el cas de friccionar fort i asprament podrien
ressentir-se els membres tractats.
El
massatge des del Renaixement fins els nostre dies
Cap el
segle XIX, el interès per la quiro-recuperació funcional, demostrat
per alguns metges de la que podríem anomenar medicina científica, va
obrir el camp pels estudiosos de l’anatomia i la fisiologia.
La
desquartització i estudi dels orgues de dotzenes da cadàvers i els
experiments amb animals, varen donar lloc al descobriment del
funcionament del sistema sanguini i de les corrents limfàtiques,
així com del comportament dels sintema nerviós, fent evolucionar el
massatge, fins lo que en els nostres dies es coneix com
quiromassatge.
|
|
